29 de març 2011

TOT S'ACABA

      He viscut en aquesta casa tota la meva vida, clavada al sostre, sobre la taula del menjador. Vam arribar junts amb el Llum de peu, ens complementem. Potser som molt macos o molt cars, perquè els mobles han anat marxant i les cortines i quadres també. Però no hem tingut cap problema per fer amistat amb els nouvinguts. A mi l’únic que m’importa és el Llum de peu, sempre me l’estimat i crec que ell a mi també, junts hem compartit les vivències d’aquesta casa en les últimes quatre generacions. Hem vist néixer els descendents del primer amo, la mort sobtada de la seva dona, bateigs, balls de nit, aniversaris i resos de difunts, alegries i llàgrimes i moltes criatures que ara ja són grans.
Estic  amoïnada perquè fa dies que els amos no hi són, hi ha gent estranya amb gorres i granotes blaves que van posant en caixes els llibres i la resta d’objectes del menjador i no porten coses noves.
Però aquest matí han desmuntat el Llum de peu i de qualsevol manera l’han posat en una bossa, ni tan sols ens hem pogut acomiadar. Crec que no ens tornarem a veure i la meva vida sense ell no té cap sentit. Els meus fils i components encara podrien funcionar, però ara tot m’és igual.
Els homes de la granota han fet servir l’endoll, ja no vull fer més llum. M’han despenjat i m’han llençat per un tub molt ample. M’he estavellat contra un munt de pedres i vidres. Se m’han trencat les llàgrimes i els braços i ja tot era foscor.  


3 comentaris:

  1. ...però arribarà un dia que els objectes es revoltaran i viuran una vida plena i en llibertat lluny de l'esclavatge dels humans. Les lampades, els llums de peu, els rellotges...

    ResponSuprimeix
  2. Ei! Espero que això no passi! Vull gaudir del sofà per "escarxofar-me", les llums per llegir a les nits i els rellotges per plegar de treballar. Sí o què???

    ResponSuprimeix
  3. Aix, aixo em recorda a l'aranya penjada al mig del menjador i a la "gorda" que hi havia a prop de la finestra del balco... no?

    ResponSuprimeix