TOT S'ACABA

      He viscut en aquesta casa tota la meva vida, clavada al sostre, sobre la taula del menjador. Vam arribar junts amb el Llum de peu, ens complementem. Potser som molt macos o molt cars, perquè els mobles han anat marxant i les cortines i quadres també. Però no hem tingut cap problema per fer amistat amb els nouvinguts. A mi l’únic que m’importa és el Llum de peu, sempre me l’estimat i crec que ell a mi també, junts hem compartit les vivències d’aquesta casa en les últimes quatre generacions. Hem vist néixer els descendents del primer amo, la mort sobtada de la seva dona, bateigs, balls de nit, aniversaris i resos de difunts, alegries i llàgrimes i moltes criatures que ara ja són grans.

Estic  amoïnada perquè fa dies que els amos no hi són, hi ha gent estranya amb gorres i granotes blaves que van posant en caixes els llibres i la resta d’objectes del menjador i no porten coses noves.

Però aquest matí han desmuntat el Llum de peu i de qualsevol manera l’han posat en una bossa, ni tan sols ens hem pogut acomiadar. Crec que no ens tornarem a veure i la meva vida sense ell no té cap sentit. Els meus fils i components encara podrien funcionar, però ara tot m’és igual.

Els homes de la granota han fet servir l’endoll, ja no vull fer més llum. M’han despenjat i m’han llençat per un tub molt ample. M’he estavellat contra un munt de pedres i vidres. Se m’han trencat les llàgrimes i els braços i ja tot era foscor.  

UNA TROBALLA

Sóc molt vell i fa molts anys que estic en aquesta prestatgeria desitjant que algú es fixi amb mi. Ja fa temps que vaig perdre l’esperança que això passés, però avui un jove m’ha agafat, m’ha tret la pols i m’ha posat dins una bossa de plàstic. M’ha deixat tot sol sobre un banc de fusta en una plaça per on passa molta gent.

Dues noies se m’acosten. Una d’elles em treu de la bossa i em mira amb curiositat. Diu el meu nom i qui va escriure’m. Llavors, l’altre noia m’agafa d’una revolada, em toca, em mira... la seva amiga li pregunta que què li passa, què com és que s’ha posat tan blanca... Continua acaronant-me i m’estreny contra el seu cos. Sembla que no sent les preguntes, perquè no contesta. Dels ulls li cauen gotes que em mullen la coberta. Sense dir cap paraula comença a caminar, primer a poc a poc, ara molt ràpid. L’amiga la segueix, també corre, i va preguntant sense obtenir resposta.

Arribem a un carrer ample, travessem un jardí i entrem en una casa. Les noies esbufeguen, gairebé sense alè, a la que em porta li costa parlar...

- Mare! En el bookcrossing algú ha alliberat el llibre que tant has buscat i ja no contaves trobar!

- És possible?

- Sí, sí, mira! És l’únic llibre que va escriure la teva avia.

  

Un Conte amb la paraula "PLANTA"

 Fes el que puguis, amb el que tinguis, allà on siguis" (T. Roosvelt)

No és cleptòmana però pispar alguna petita cosa en uns grans magatzems li produeix  una pujada d’adrenalina molt excitant.

Només entrar a l’edifici es topa amb els cosmètics, mai paga el pintallavis; li agrada el rosa “Aràbia”. Se’l posa a la bossa.

Necessita un detall per la saleta de casa, una figura o una torreta, recorre passadissos a veure que troba.

Arriba a la secció de jardineria. Un ficus li crida l’atenció. És una planta preciosa, deu fer més d’un metre d’alçada, les fulles amples i lluents són d’un verd intens que destacarà amb les parets i la cortina blanques, una planta natural donarà vida a l’estança i omplirà aquell racó solitari. Pensa que abans de marxar  la vindrà a buscar, això ho haurà de pagar.

Puja a la planta de roba interior. La combinació de colors li fa sensació de calidesa i la moqueta de terra esmorteix el soroll de les sabates de taló; passadissos plens de penjadors, a la dreta roba d’home, a l’esquerra de dona, al fons llençols, coixins i demés complements per a la llar.

La llenceria és el que més li agrada. Tria uns quants conjunts que troba bonics i se’n  va als emprovadors.

Darrera d’un taulell hi ha un home molt elegant, Quina planta!  De trenta i pocs, la pell bruna, cabells acuradament despentinats, llavis definits i sensuals, ulls foscos i penetrants... Es miren.

Entra a l’emprovador. Un dels conjunts li agrada i li queda bé. Sap treure i desmuntar el clip de seguretat; deixa caure les dues peces a la moqueta i se’l deixa posat a sobre del seu. Es torna a vestir i en una distracció xafa la peça que sembla una xinxeta i se la clava a la planta del peu. Dimoni! Quin mal! –exclama- segurament anirà coixa tot el dia. Surt de l’emprovador, el home atractiu no hi és.

Camina a poc a poc aturant-se als penjadors i tocant les peces com si tingués interès en alguna, com si no hagués fet res mal fet, com si no tingués pressa per sortir. Al tombar amb direcció a les escales es troba al davant al “guaperes” del taulell amb el posat d’una planta d’esgrima mirant-se-la severament. Es queda sorpresa i glaçada. Desfà la positura i fent una passa cap a ella li diu a cau d’orella:

 _ Sé  el que  has fet, no  diré res, del  pintallavis tampoc si acceptes sopar amb mi aquesta nit.

 Vol parlar, però no li surt cap paraula, el pensament sí que li funciona i va a tota velocitat. Com ho sap?  Les cameres de seguretat les té totes controlades, no pot ser que n’hi hagi als emprovadors, oi? Es igual, que coi! Li agrada l’aventura, pot ser una nit interessant.

I lentament fa anar el cap a munt i avall, afirmant. 

  

EL CARRER ESTRET de JOSEP PLA

La lectura ens regala molta companyia i llibertat per ser d'una altra manera i ser més.  (P. L. Entralgo)

És una de les escasses novel·les que va escriure Josep Pla. A través dels comentaris d’un veterinari acabar d’arribar i de la seva tafanera i alegre minyona, coneixem la vida tranquil·la de Torrelles, un poble imaginari de Catalunya. Amb la seva fina ironia i les seves lúcides observacions, Pla ens descobreix durant uns instants la vida que s’amaga rera cada porta del carrer. Coneixem la història del notari, la modista, el metge o el capellà. I també allò que li va ocórrer a l’enciclopèdic barber, o l’espinós assumpte d’un matalàs...

Demostrant una vegada més la inacabable força de la seva capacitat narrativa, Pla ens presenta una successió d’imatges de la realitat, una realitat “prodigiosa, inesgotable, grollera i màgica.

Edicions Destino

Pags. 281

LA TARDOR AL MONTSENY

       

Hi ha dues maneres de difondre la llum: ser la llàntia que la dona  o el mirall que la reflexa. (Lin Yutang)

                                      

A mida que avanço per la carretera el paisatge canvia, com si m’apropés a un quadre i finalment fos a dins. El verd del camí va diluint-se per tornar-se a poc a poc groguenc, ataronjat i vermell. Com si fos a la Terra de Liliput i tot el meu voltant fos terra de gegants, així són els arbres amb tanta alçada que toquen el cel i els troncs tan amples que calen més de tres persones per abraçar-los. Les fulles flotants, esveltes, totalment planes per atrapar  la llum del sol, em tenen encisada i no puc deixar d’admirar-les.

 El llac és com un mirall viu d’aigües ondulants que reflexa la fageda vermella i els castanyers grocs. Les pollancres gronxades pel vent enraonen entre sí allà dalt, més amunt dels pins.

 Rius i rierols d’aigua clara fan que el quadre sigui real. Les roques grises i enormes contrasten amb la resta de tons i descansen sobre una catifa de fullam de tots els colors. Els castanyers a punt de perdre les fulles deixen caure el seu fruit amb una closca de punxes com les d’un eriçó. La olor del bosc és profunda, penetrant i fresca.

No voldria marxar d’aquest entorn esquitxat de colors que van del ocre al roig  per tornar a la meva terra marronosa, que no serà verda fins a la pròxima primavera.        

18-11-2010

La felicitat, crec jo, no es forma per grans esdeveniments, sinó per petites coses que omplen un dia i que no podem gaudir per les presses del viure.

UN LLIBRE I UNA CANÇÓ

Aquesta tarda de dissabte els meus homes, o els meus nens, a vegades no ho tinc clar; en fi, pare i fill han anat al cinema i m’he quedat sola a casa. El primer que he pensat és que aprofitaria per fer coses enrederides, com arxivar papers i fotografies que fa tan de temps que s’esperen.

Però no ha estat així. Plantada al passadís, m’he dit: una tarda de dissabte per mi.              

 Passen deu minuts de les cinc de la tarda. He agafat el llibre començat i les ulleres, he posat els meus discs preferits a la cadena de música, i m’he instal·lat al sofà del menjador, custodiada pels meus millors coixins i els peus al puf. La música amb poc volum i el silenci de barri de poble convidaven totalment al relax.

Atrapada per la història de una novel·la de la Maria de la Pau Janer, que porta per títol “Orient, Occident Dues històries d’amor” m’és fàcil veure la cara de l’autora i entre lletres i frases sentir alguna paraula amb el seu accent mallorquí que tant m’agrada sentir. Voltant a estones per Betlem, a estones per Barcelona han passat les hores sense adonar-me’n i el sol s’ha disposat a acabar la seva jornada.

Em faltava llum per llegir, però en lloc d’encendre-la m’he deixat envoltar per la penombra. Sonava un disc de la Sarah Brightman, la cançó  Tu quieres volver flotava per tot el menjador, la podia respirar. Amb els ulls tancats he pogut veure com les notes sortien per l’altaveu i dansaven lentament en l’aire, com el fum d’un cigarret al compàs de la melodia. He vist l’orquestra disposada al voltant d’un escenari inexistent, un arpa ballant amb els violins i un piano jugant amb les flautes simfòniques, tant ben avinguts, que m’han fet eriçar la nuca. La veu femenina i aguda de la Sarah, m’ha travessat la oïda fins arribar al cervell. Durant uns segons, tots els instruments i la veu han fet silenci perquè uns acords de guitarra espanyola fossin els protagonistes, i sense plorar, em queia una llàgrima d’encís.

L’experiència, tan senzilla, tan quotidiana, tan banal, i tanmateix, tan sublim, la he volgut posar en paper per no perdre-la del tot.

Tant el llibre, com la cançó, us els recomano.