1 de març 2011

La felicitat, crec jo, no es forma per grans esdeveniments, sinó per petites coses que omplen un dia i que no podem gaudir per les presses del viure.

UN LLIBRE I UNA CANÇÓ

Aquesta tarda de dissabte els meus homes, o els meus nens, a vegades no ho tinc clar; en fi, pare i fill han anat al cinema i m’he quedat sola a casa. El primer que he pensat és que aprofitaria per fer coses enrederides, com arxivar papers i fotografies que fa tan de temps que s’esperen.
Però no ha estat així. Plantada al passadís, m’he dit: una tarda de dissabte per mi.              
 Passen deu minuts de les cinc de la tarda. He agafat el llibre començat i les ulleres, he posat els meus discs preferits a la cadena de música, i m’he instal·lat al sofà del menjador, custodiada pels meus millors coixins i els peus al puf. La música amb poc volum i el silenci de barri de poble convidaven totalment al relax.
Atrapada per la història de una novel·la de la Maria de la Pau Janer, que porta per títol “Orient, Occident Dues històries d’amor” m’és fàcil veure la cara de l’autora i entre lletres i frases sentir alguna paraula amb el seu accent mallorquí que tant m’agrada sentir. Voltant a estones per Betlem, a estones per Barcelona han passat les hores sense adonar-me’n i el sol s’ha disposat a acabar la seva jornada.
Em faltava llum per llegir, però en lloc d’encendre-la m’he deixat envoltar per la penombra. Sonava un disc de la Sarah Brightman, la cançó  Tu quieres volver flotava per tot el menjador, la podia respirar. Amb els ulls tancats he pogut veure com les notes sortien per l’altaveu i dansaven lentament en l’aire, com el fum d’un cigarret al compàs de la melodia. He vist l’orquestra disposada al voltant d’un escenari inexistent, un arpa ballant amb els violins i un piano jugant amb les flautes simfòniques, tant ben avinguts, que m’han fet eriçar la nuca. La veu femenina i aguda de la Sarah, m’ha travessat la oïda fins arribar al cervell. Durant uns segons, tots els instruments i la veu han fet silenci perquè uns acords de guitarra espanyola fossin els protagonistes, i sense plorar, em queia una llàgrima d’encís.
L’experiència, tan senzilla, tan quotidiana, tan banal, i tanmateix, tan sublim, la he volgut posar en paper per no perdre-la del tot.
Tant el llibre, com la cançó, us els recomano.

2 comentaris:

  1. Bravo !!

    ...I és que la màgia arriba sempre amb la penombra.

    ResponSuprimeix
  2. Gràcies per fer-nos gaudir de la teva sensibilitat.

    ResponSuprimeix