Un lloc qualsevol

Amb aquest conte m'han regalat el segon premi en el Concurs Sant Jordi 2011 de Cal Gravat.

     És un edifici més del carrer de les Camèlies, en un barri tranquil d’una ciutat cosmopolita. Té quatre habitacles espaiosos, ben distribuïts i assolellats. El propietari ha fet ofertes generoses als inquilins amb la intenció d’enderrocar-lo, fent més quantitat de pisos i llogar-los a preus més alts.

Al primer primera viuen una parella d’avis. Ell té vuitanta-dos anys i ella setanta-set. Però no són dos vells. Són dinàmics, emprenedors, fan esport i van a classes d’informàtica i fotografia. Fa més de quaranta anys que hi viuen en aquest pis, l’únic que no és lloguer, és de la seva propietat i cap quantitat de diners els farà marxar. És casa seva.

Al mateix replà viu la Marta. Està passant una temporada molt dolenta. Se sent derrotada. El seu marit té “una amigueta”, se’n va adonar un dia de la manera més tòpica del món: una carta d’amor a la butxaca del vestit que havia de portar a la tintoreria. Quan li va preguntar, “el tio” li va deixar anar, com una pedra a la cara confirmant-li, que era veritat. Des de aleshores gairebé no compareix per casa. La seva mare va morí fa set meos i per acabar-ho d’adobar, acaben d’acomiadar-la de la feina. No pot reprimir les llàgrimes. S’asseu en un banc arraconat del parc  per plorar de gust. A terra, sota el banc on seu, sobresurt la punta d’un paquet de mocadors i una butlleta. A algú li ha caigut. Els ulls vidriosos l’enganyen? A la cartera porta el diari del matí, l’obre molt neguitosa i la plorera se li atura en sec. El cor li va a tota màquina. No pot ser!

Va corrent a casa seva, empaqueta quatre fotos i alguns documents. Li escriu  una nota al marit i se’n va a l’aeroport. El primer vol a Mallorca surt al cap d’una hora. Quan arribi, ja gestionarà els tres-cents mil euros de la butlleta de loteria guanyadora que s’ha trobat. Mai més tornarà a posar els peus en aquells pis.

En Ferran té llogat el segon primera. Està a punt de casar-se i els seus amics li han preparat un comiat de solter. Ha de fer una mena de gimcana per trobar un triangle dels que marquen una avaria de cotxe. El guien perquè trobi pistes, uns paperets plegats i amagats en tota mena de  llocs, des d’un senyal de trànsit a les rodes d’un contenidor. La ruta és plena de bars, plena de “cubates”. L’última pista el porta al cementiri. Els seus amics saben que hi té una aversió horrorosa al lloc. Però no té por, l’alcohol  que grimpa per les venes li dona un valor insospitat. Li  fan saltar el mur, dins, es diu que els que hi ha allà no bellugaran. La fosca ho envolta tot. Veu ombres que es mouen i sons desconeguts, una esgarrifança li llisca per l’esquena. Ja en te prou! A la merda el triangle! En la fugida, els peus insegurs el fan trontollar, no pot moure la cama, li tiben els pantalons! Vol desfer-se’n, gemega, però està ben agafat. Té la gola seca, li falta l’aire; una fiblada al braç dret li arrenca un crit sord i una pressió molt forta al pit el fa caure a terra.

A fora els nois riuen tontament mentre xarrupen d’una ampolla de plàstic amb vodka i llimonada. Es recolzen a la paret i es queden adormits. L’endemà, les famílies estranyades per la tardança surten a buscar-los. Mentre els altres dormien la mona, el Ferran havia passat la nit dins el cementiri. Era a terra amb els pantalons enganxats a un esbarzer, no dormia. L’autòpsia va determinar que havia mort d’un infart.

Aquell matí tot el barri estava abatut i silenciós. L’Adrià estava trist, algunes vegades havien anat de festa amb el Ferran, però tenia molta feina al despatx, gestionava una empresa immobiliària als afores de Manresa, a Cal Gravat. Va llevar-se molt d’hora i va tancar la porta del segon segona del mateix edifici.

Dins l’oficina hi tenia una mosca. La mosca hi havia passat tota la nit, va entrar i no en va saber sortir. No feia gaire estona que era de dia quan va veure entrar l’home. Feia ferum de suor barrejat amb olor de cafè. Estava afamada i va començar a envoltar-lo. L’Adrià, que fullejava el diari va fer un gest distret amb la mà com si saludés algú. Atent a les notícies que llegia, distretament la va espantar unes quantes vegades més. Aleshores va fer atenció, ja n’estava fart! Se la va mirar, era sobre la taula, desafiant, i tot d’una va intentar esclafar-la amb el diari. Va fallar. Molest i empipat enrotllà el diari i va començar a empaitar-la per l’oficina, colpejant mobles, parets, làmpades, vidres... la mosca sabia que la sortida era allà, però topava un cop i un altre amb aquella paret transparent. Tampoc podia entendre l’actitud d’aquell humà ni perquè la empaitava amb aquell rotlle de paper gegant. L’Adrià, emprenyat perquè no la podia matar va canviar el diari per l’arxiu dels pressupostos, va calcular la distancia i la velocitat i amb un cop sever i estrepitós va estampar-lo contra la finestra amb tanta embranzida que el vidre es va trencar, i l’arxiu i l’home van travessar la finestra per caure set pisos avall. Aleshores la mosca va poder sortir. Però l’Adrià tampoc va tornar mai més al barri.

Aparentment podria semblar que el propietari del immoble ho tenia fàcil, i per fi, podria enderrocar l’edifici, però els dos vellets del primer primera li amargarien la existència.

QUATRE DIES PASSATS PER AIGUA

La vida quotidiana és el viatge que menys apreciem.

Des del gener teníem pensat anar a la platja per Setmana Santa, però aquests últims dies el meteoròleg no ha parat de pronosticar que plouria. La família gemegava pel mal temps. Només jo, en silenci, me’n alegrava. La pluja, la millor companya per viatjar.

Sense ruta fixada em vaig dirigir cap a Madrid. Sola. Sabia que les seves “Mones” són diferents a les nostres, per això me’n vaig emportar una, ben a prop, per anar pessigant des del seient.

El que més m’importava era viure el viatge, barrejar-me amb la gent, observar els carrers i els paisatges; deixar-me envoltar per l’ambient, trepitjar la pluja, els carrerons poc turístics i gaudir plenament de tot el que m’anés  trobant, parant el temps just per menjar i dormir. Quatre dies de festa que no pensava malgastar mirant la televisió, jaient al sofà, netejant ni planxant.

Vaig arribar a Madrid el divendres a la tarda. Plovia, em vaig trobar la ciutat grisosa i quasi deserta, fosca com una novel·la narrada en la postguerra civil espanyola. Vaig aparcar “en un barri marginal, on uns nens havien desaparegut en ser testimonis de l’assassinat d’un home. El comissari encarregat del cas havia rebut ordres d’interrompre la investigació. Seixanta anys després, el detectiu torna a capbussar-se en el temps per aclarir que va passar amb els nens que mai van ser trobats. Un thriller intens, de trama absorbent, diàlegs fluids i personatges inoblidables que porta per títol: “ La Niebla Herida” escrit per Joaquín M. Barrero.

Quatre dies viatjant per 531 pàgines de prosa planera i entenedora, riques descripcions i generositat d’adjectius. 

Interrupció

La felicitat no és aconseguir el que desitges, és desitjar el que tens.

Ella obre la porta de casa i sent la televisió al final del passadís, deixa les claus al rebedor i abans que pugui girar-se la seva esquena  és abraçada fortament. La bossa cau pesadament a terra, ell li fa fer mitja volta, li aixeca els canells amb força i la recolza contra la paret. La besa amb la urgència de qui fa estona que espera, la llengua li recorre el paladar i les dents. Ella també amb força baixa les mans fins a la cintura d’ell, delicadament li besa els ulls, el nas i la cara. Molt suaument llisca la galta contra la seva, amb el nas li frega el coll i puja petonejant-li tota la cara, li llepa ara una orella, ara l’altra i li besa els llavis, pausadament, sense pressa. Ella en sap una enciclopèdia, de besar, i ell que ho sap es deixa fer, ho desitja, mai sap amb què el sorprendrà i aquella passió continguda l’excita encara més. Ara els llavis es premen mútuament, les llengües s’entrellacen i són una sola boca. Ella li posa els braços a les espatlles, els dits li acaronen la nuca i li pentinen els cabells per acabar amb la cara entre les mans. Amb un fil de llengua li recorre els llavis, primer les comissures, després el superior i va fent rotllana fins trobar un alè calent i humit. L’un a l’altre s’han descordat les camises, ell li posa la mà al pit, ella li baixa la cremallera dels pantalons...

De sobte senten que l’ascensor s’atura al replà, la clau al pany... el fill adolescent arriba. La porta més propera és la de la cuina. Hi entren. A corre-cuita i amb poca traça es corden camises i els pantalons...

    - Hola! Que us passa? Feu una cara rara...

Benvinguda Primavera

     Ja sé que és un tòpic, que la primavera agrada a molta gent i han brollat rius de tinta sobre aquesta estació. Només tinc una coneguda a qui li encanta l’hivern. A mi no, no m’agrada el fred, i la boira ni de pensament. Els dies curts i anar arrupida, sempre amb els peus gelats, ho detesto. Només penso en anar cap a casa i gaudir de la calefacció. I com que és fosc tan d’hora, a mitja tarda ja no tinc ganes de fer res. La tardor està bé. Els canvis de colors, el vent suau, algun plugim, l’ambient net...

 Diumenge vaig veure les primeres orenetes al meu poble. Vaig quedar-me palplantada a contemplar com molt  escandalosament arranjaven el niu de l'any passat, fet malbé mentre eren fora. Primer arriba la primavera astronòmica, però fins que no les veig a elles no dono la primavera per arribada.

I és que com la primavera no hi ha res. M’agrada la llum, la llum potent del sol que intensifica els colors, el verd clorofil·la dels camps de cereals, dels arbres, les floretes dels ametllers, les aromes del romaní i del timó. Ja m’he posat les esportives i he pujat a l’ermita dues vegades aquesta setmana, el paisatge és exuberant. Algun núvol contat per trencar el blavíssim del cel. Les muntanyes al fons encara estan una mica enfarinades i les valls i l’altiplà, per fi, han canviat el marró pel verd.

Quan acabat l’estiu canvien l’hora i escurcen la tarda, em costa adaptar-me al nou horari, però ara al març sóc feliç. Aquesta simple hora afegida al pas de pardal que camina des de Nadal, es converteix en tota una tarda.

 Com ja he dit és la meva estació preferida, he de gaudir-la molt, abans no arribi l’estiu. M’atabala la calor, se m’inflen les cames i els peus i no sé on amagar-me. Encara que em dutxi, als cinc minuts l’efecte ja ha passat. A casa els hi agrada la platja, a mi cada vegada menys, m’emprenya la sorra calenta i enganxosa, el sol implacable i l’aire condicionat.

Què voleu que us digui, com la primavera no hi ha res. És temps de treure’s l’abric, fer passejades, posar flors al balcó, baixar les gandules i la taula de les golfes, llegir, fer-hi un pa amb tomàquet amb una cerveseta, un cigarret i observar les orenetes volar.

TOT S'ACABA

      He viscut en aquesta casa tota la meva vida, clavada al sostre, sobre la taula del menjador. Vam arribar junts amb el Llum de peu, ens complementem. Potser som molt macos o molt cars, perquè els mobles han anat marxant i les cortines i quadres també. Però no hem tingut cap problema per fer amistat amb els nouvinguts. A mi l’únic que m’importa és el Llum de peu, sempre me l’estimat i crec que ell a mi també, junts hem compartit les vivències d’aquesta casa en les últimes quatre generacions. Hem vist néixer els descendents del primer amo, la mort sobtada de la seva dona, bateigs, balls de nit, aniversaris i resos de difunts, alegries i llàgrimes i moltes criatures que ara ja són grans.

Estic  amoïnada perquè fa dies que els amos no hi són, hi ha gent estranya amb gorres i granotes blaves que van posant en caixes els llibres i la resta d’objectes del menjador i no porten coses noves.

Però aquest matí han desmuntat el Llum de peu i de qualsevol manera l’han posat en una bossa, ni tan sols ens hem pogut acomiadar. Crec que no ens tornarem a veure i la meva vida sense ell no té cap sentit. Els meus fils i components encara podrien funcionar, però ara tot m’és igual.

Els homes de la granota han fet servir l’endoll, ja no vull fer més llum. M’han despenjat i m’han llençat per un tub molt ample. M’he estavellat contra un munt de pedres i vidres. Se m’han trencat les llàgrimes i els braços i ja tot era foscor.  

UNA TROBALLA

Sóc molt vell i fa molts anys que estic en aquesta prestatgeria desitjant que algú es fixi amb mi. Ja fa temps que vaig perdre l’esperança que això passés, però avui un jove m’ha agafat, m’ha tret la pols i m’ha posat dins una bossa de plàstic. M’ha deixat tot sol sobre un banc de fusta en una plaça per on passa molta gent.

Dues noies se m’acosten. Una d’elles em treu de la bossa i em mira amb curiositat. Diu el meu nom i qui va escriure’m. Llavors, l’altre noia m’agafa d’una revolada, em toca, em mira... la seva amiga li pregunta que què li passa, què com és que s’ha posat tan blanca... Continua acaronant-me i m’estreny contra el seu cos. Sembla que no sent les preguntes, perquè no contesta. Dels ulls li cauen gotes que em mullen la coberta. Sense dir cap paraula comença a caminar, primer a poc a poc, ara molt ràpid. L’amiga la segueix, també corre, i va preguntant sense obtenir resposta.

Arribem a un carrer ample, travessem un jardí i entrem en una casa. Les noies esbufeguen, gairebé sense alè, a la que em porta li costa parlar...

- Mare! En el bookcrossing algú ha alliberat el llibre que tant has buscat i ja no contaves trobar!

- És possible?

- Sí, sí, mira! És l’únic llibre que va escriure la teva avia.

  

Un Conte amb la paraula "PLANTA"

 Fes el que puguis, amb el que tinguis, allà on siguis" (T. Roosvelt)

No és cleptòmana però pispar alguna petita cosa en uns grans magatzems li produeix  una pujada d’adrenalina molt excitant.

Només entrar a l’edifici es topa amb els cosmètics, mai paga el pintallavis; li agrada el rosa “Aràbia”. Se’l posa a la bossa.

Necessita un detall per la saleta de casa, una figura o una torreta, recorre passadissos a veure que troba.

Arriba a la secció de jardineria. Un ficus li crida l’atenció. És una planta preciosa, deu fer més d’un metre d’alçada, les fulles amples i lluents són d’un verd intens que destacarà amb les parets i la cortina blanques, una planta natural donarà vida a l’estança i omplirà aquell racó solitari. Pensa que abans de marxar  la vindrà a buscar, això ho haurà de pagar.

Puja a la planta de roba interior. La combinació de colors li fa sensació de calidesa i la moqueta de terra esmorteix el soroll de les sabates de taló; passadissos plens de penjadors, a la dreta roba d’home, a l’esquerra de dona, al fons llençols, coixins i demés complements per a la llar.

La llenceria és el que més li agrada. Tria uns quants conjunts que troba bonics i se’n  va als emprovadors.

Darrera d’un taulell hi ha un home molt elegant, Quina planta!  De trenta i pocs, la pell bruna, cabells acuradament despentinats, llavis definits i sensuals, ulls foscos i penetrants... Es miren.

Entra a l’emprovador. Un dels conjunts li agrada i li queda bé. Sap treure i desmuntar el clip de seguretat; deixa caure les dues peces a la moqueta i se’l deixa posat a sobre del seu. Es torna a vestir i en una distracció xafa la peça que sembla una xinxeta i se la clava a la planta del peu. Dimoni! Quin mal! –exclama- segurament anirà coixa tot el dia. Surt de l’emprovador, el home atractiu no hi és.

Camina a poc a poc aturant-se als penjadors i tocant les peces com si tingués interès en alguna, com si no hagués fet res mal fet, com si no tingués pressa per sortir. Al tombar amb direcció a les escales es troba al davant al “guaperes” del taulell amb el posat d’una planta d’esgrima mirant-se-la severament. Es queda sorpresa i glaçada. Desfà la positura i fent una passa cap a ella li diu a cau d’orella:

 _ Sé  el que  has fet, no  diré res, del  pintallavis tampoc si acceptes sopar amb mi aquesta nit.

 Vol parlar, però no li surt cap paraula, el pensament sí que li funciona i va a tota velocitat. Com ho sap?  Les cameres de seguretat les té totes controlades, no pot ser que n’hi hagi als emprovadors, oi? Es igual, que coi! Li agrada l’aventura, pot ser una nit interessant.

I lentament fa anar el cap a munt i avall, afirmant. 

  

EL CARRER ESTRET de JOSEP PLA

La lectura ens regala molta companyia i llibertat per ser d'una altra manera i ser més.  (P. L. Entralgo)

És una de les escasses novel·les que va escriure Josep Pla. A través dels comentaris d’un veterinari acabar d’arribar i de la seva tafanera i alegre minyona, coneixem la vida tranquil·la de Torrelles, un poble imaginari de Catalunya. Amb la seva fina ironia i les seves lúcides observacions, Pla ens descobreix durant uns instants la vida que s’amaga rera cada porta del carrer. Coneixem la història del notari, la modista, el metge o el capellà. I també allò que li va ocórrer a l’enciclopèdic barber, o l’espinós assumpte d’un matalàs...

Demostrant una vegada més la inacabable força de la seva capacitat narrativa, Pla ens presenta una successió d’imatges de la realitat, una realitat “prodigiosa, inesgotable, grollera i màgica.

Edicions Destino

Pags. 281

LA TARDOR AL MONTSENY

       

Hi ha dues maneres de difondre la llum: ser la llàntia que la dona  o el mirall que la reflexa. (Lin Yutang)

                                      

A mida que avanço per la carretera el paisatge canvia, com si m’apropés a un quadre i finalment fos a dins. El verd del camí va diluint-se per tornar-se a poc a poc groguenc, ataronjat i vermell. Com si fos a la Terra de Liliput i tot el meu voltant fos terra de gegants, així són els arbres amb tanta alçada que toquen el cel i els troncs tan amples que calen més de tres persones per abraçar-los. Les fulles flotants, esveltes, totalment planes per atrapar  la llum del sol, em tenen encisada i no puc deixar d’admirar-les.

 El llac és com un mirall viu d’aigües ondulants que reflexa la fageda vermella i els castanyers grocs. Les pollancres gronxades pel vent enraonen entre sí allà dalt, més amunt dels pins.

 Rius i rierols d’aigua clara fan que el quadre sigui real. Les roques grises i enormes contrasten amb la resta de tons i descansen sobre una catifa de fullam de tots els colors. Els castanyers a punt de perdre les fulles deixen caure el seu fruit amb una closca de punxes com les d’un eriçó. La olor del bosc és profunda, penetrant i fresca.

No voldria marxar d’aquest entorn esquitxat de colors que van del ocre al roig  per tornar a la meva terra marronosa, que no serà verda fins a la pròxima primavera.        

18-11-2010

La felicitat, crec jo, no es forma per grans esdeveniments, sinó per petites coses que omplen un dia i que no podem gaudir per les presses del viure.

UN LLIBRE I UNA CANÇÓ

Aquesta tarda de dissabte els meus homes, o els meus nens, a vegades no ho tinc clar; en fi, pare i fill han anat al cinema i m’he quedat sola a casa. El primer que he pensat és que aprofitaria per fer coses enrederides, com arxivar papers i fotografies que fa tan de temps que s’esperen.

Però no ha estat així. Plantada al passadís, m’he dit: una tarda de dissabte per mi.              

 Passen deu minuts de les cinc de la tarda. He agafat el llibre començat i les ulleres, he posat els meus discs preferits a la cadena de música, i m’he instal·lat al sofà del menjador, custodiada pels meus millors coixins i els peus al puf. La música amb poc volum i el silenci de barri de poble convidaven totalment al relax.

Atrapada per la història de una novel·la de la Maria de la Pau Janer, que porta per títol “Orient, Occident Dues històries d’amor” m’és fàcil veure la cara de l’autora i entre lletres i frases sentir alguna paraula amb el seu accent mallorquí que tant m’agrada sentir. Voltant a estones per Betlem, a estones per Barcelona han passat les hores sense adonar-me’n i el sol s’ha disposat a acabar la seva jornada.

Em faltava llum per llegir, però en lloc d’encendre-la m’he deixat envoltar per la penombra. Sonava un disc de la Sarah Brightman, la cançó  Tu quieres volver flotava per tot el menjador, la podia respirar. Amb els ulls tancats he pogut veure com les notes sortien per l’altaveu i dansaven lentament en l’aire, com el fum d’un cigarret al compàs de la melodia. He vist l’orquestra disposada al voltant d’un escenari inexistent, un arpa ballant amb els violins i un piano jugant amb les flautes simfòniques, tant ben avinguts, que m’han fet eriçar la nuca. La veu femenina i aguda de la Sarah, m’ha travessat la oïda fins arribar al cervell. Durant uns segons, tots els instruments i la veu han fet silenci perquè uns acords de guitarra espanyola fossin els protagonistes, i sense plorar, em queia una llàgrima d’encís.

L’experiència, tan senzilla, tan quotidiana, tan banal, i tanmateix, tan sublim, la he volgut posar en paper per no perdre-la del tot.

Tant el llibre, com la cançó, us els recomano.

Escric perquè...

     M’agrada escriure, m’agrada, m’agrada perquè sí. No he fet mai un diari, però escric des que me’n recordo. Primer els poemes sense rima a les amigues, les inacabables cartes al novio fent la “mili”, la experiència de ser mare: aquell sentiment més gran que jo mateixa esclatava sobre un paper.

 Passada l’època de color de rosa explicar en silenci les angoixes, els patiments, les frustracions, els desenganys i les sotragades, només per teràpia. Em semblava que un cop escrites les tristeses no m’engolien.

La passió per la lectura me la va encomanar el meu avi, el primer amic i fantàstic cangur. Em llegia novel·letes de l’oest que duia a la butxaca de la camisa i a mi m’agradava tant! No només llegia, feia els gestos dels que es barallaven i el so del “bang” de les pistoles i tot ell tan llarg com era queia ferit a terra.

Més tard sent lectora sentia una profunda admiració pels autors que llegia i encara ara penso: Com m’agradaria saber escriure així!

Intento imitar als escriptors que m’agraden, aquella paraula, aquella frase curiosa o tan quotidiana, però tan ben posada. Porto a la bossa una petita llibreta i apunto qualsevol cosa que em sembla bonica o pot servir-me per algun text. M’he sorprès més d’una vegada pensant com si escrivís, m’encanto amb un núvol o una pedra i fàcilment els hi poso vida pròpia.

Avui mateix ajudo a la meva amiga en aquest terrat que intento netejar de fulles seques, també podria ser d’una dona que va matar al marit per cobrar l’assegurança i fer-se rica. Fins i tot podria ser meu, amb la casa i el bosc que l’envolta, heretat d’un oncle que no sabia que tenia...

Renoi! Aquest vent arremolinat m’escampa les fulles que he anat amuntegant i les molt juganeres no es deixen arreplegar!  Em fa llàstima ficar-les en una bossa de plàstic i llençar-les a les escombraries. S’ho passen tant bé saltironant, ballant i fent rotllanes, que les deixo estar perquè juguin amb el vent.