Hi ha dues maneres de difondre la llum: ser la llàntia que la dona o el mirall que la reflexa. (Lin Yutang)
A mida que avanço per la carretera el paisatge canvia, com si m’apropés a un quadre i finalment fos a dins. El verd del camí va diluint-se per tornar-se a poc a poc groguenc, ataronjat i vermell. Com si fos a la Terra de Liliput i tot el meu voltant fos terra de gegants, així són els arbres amb tanta alçada que toquen el cel i els troncs tan amples que calen més de tres persones per abraçar-los. Les fulles flotants, esveltes, totalment planes per atrapar la llum del sol, em tenen encisada i no puc deixar d’admirar-les.
El llac és com un mirall viu d’aigües ondulants que reflexa la fageda vermella i els castanyers grocs. Les pollancres gronxades pel vent enraonen entre sí allà dalt, més amunt dels pins.
Rius i rierols d’aigua clara fan que el quadre sigui real. Les roques grises i enormes contrasten amb la resta de tons i descansen sobre una catifa de fullam de tots els colors. Els castanyers a punt de perdre les fulles deixen caure el seu fruit amb una closca de punxes com les d’un eriçó. La olor del bosc és profunda, penetrant i fresca.
No voldria marxar d’aquest entorn esquitxat de colors que van del ocre al roig per tornar a la meva terra marronosa, que no serà verda fins a la pròxima primavera.
18-11-2010
Ja falta poc per que la teva terra marronosa, viri cap al verd fresc, després el groc daurat, per tornar finalment al vermell i al marró... No és el Montseny, però la Segarra també te el seu encant.
ResponElimina