7 de maig 2011

Un lloc qualsevol

Amb aquest conte m'han regalat el segon premi en el Concurs Sant Jordi 2011 de Cal Gravat.



     És un edifici més del carrer de les Camèlies, en un barri tranquil d’una ciutat cosmopolita. Té quatre habitacles espaiosos, ben distribuïts i assolellats. El propietari ha fet ofertes generoses als inquilins amb la intenció d’enderrocar-lo, fent més quantitat de pisos i llogar-los a preus més alts.
Al primer primera viuen una parella d’avis. Ell té vuitanta-dos anys i ella setanta-set. Però no són dos vells. Són dinàmics, emprenedors, fan esport i van a classes d’informàtica i fotografia. Fa més de quaranta anys que hi viuen en aquest pis, l’únic que no és lloguer, és de la seva propietat i cap quantitat de diners els farà marxar. És casa seva.
Al mateix replà viu la Marta. Està passant una temporada molt dolenta. Se sent derrotada. El seu marit té “una amigueta”, se’n va adonar un dia de la manera més tòpica del món: una carta d’amor a la butxaca del vestit que havia de portar a la tintoreria. Quan li va preguntar, “el tio” li va deixar anar, com una pedra a la cara confirmant-li, que era veritat. Des de aleshores gairebé no compareix per casa. La seva mare va morí fa set meos i per acabar-ho d’adobar, acaben d’acomiadar-la de la feina. No pot reprimir les llàgrimes. S’asseu en un banc arraconat del parc  per plorar de gust. A terra, sota el banc on seu, sobresurt la punta d’un paquet de mocadors i una butlleta. A algú li ha caigut. Els ulls vidriosos l’enganyen? A la cartera porta el diari del matí, l’obre molt neguitosa i la plorera se li atura en sec. El cor li va a tota màquina. No pot ser!
Va corrent a casa seva, empaqueta quatre fotos i alguns documents. Li escriu  una nota al marit i se’n va a l’aeroport. El primer vol a Mallorca surt al cap d’una hora. Quan arribi, ja gestionarà els tres-cents mil euros de la butlleta de loteria guanyadora que s’ha trobat. Mai més tornarà a posar els peus en aquells pis.
En Ferran té llogat el segon primera. Està a punt de casar-se i els seus amics li han preparat un comiat de solter. Ha de fer una mena de gimcana per trobar un triangle dels que marquen una avaria de cotxe. El guien perquè trobi pistes, uns paperets plegats i amagats en tota mena de  llocs, des d’un senyal de trànsit a les rodes d’un contenidor. La ruta és plena de bars, plena de “cubates”. L’última pista el porta al cementiri. Els seus amics saben que hi té una aversió horrorosa al lloc. Però no té por, l’alcohol  que grimpa per les venes li dona un valor insospitat. Li  fan saltar el mur, dins, es diu que els que hi ha allà no bellugaran. La fosca ho envolta tot. Veu ombres que es mouen i sons desconeguts, una esgarrifança li llisca per l’esquena. Ja en te prou! A la merda el triangle! En la fugida, els peus insegurs el fan trontollar, no pot moure la cama, li tiben els pantalons! Vol desfer-se’n, gemega, però està ben agafat. Té la gola seca, li falta l’aire; una fiblada al braç dret li arrenca un crit sord i una pressió molt forta al pit el fa caure a terra.
A fora els nois riuen tontament mentre xarrupen d’una ampolla de plàstic amb vodka i llimonada. Es recolzen a la paret i es queden adormits. L’endemà, les famílies estranyades per la tardança surten a buscar-los. Mentre els altres dormien la mona, el Ferran havia passat la nit dins el cementiri. Era a terra amb els pantalons enganxats a un esbarzer, no dormia. L’autòpsia va determinar que havia mort d’un infart.
Aquell matí tot el barri estava abatut i silenciós. L’Adrià estava trist, algunes vegades havien anat de festa amb el Ferran, però tenia molta feina al despatx, gestionava una empresa immobiliària als afores de Manresa, a Cal Gravat. Va llevar-se molt d’hora i va tancar la porta del segon segona del mateix edifici.
Dins l’oficina hi tenia una mosca. La mosca hi havia passat tota la nit, va entrar i no en va saber sortir. No feia gaire estona que era de dia quan va veure entrar l’home. Feia ferum de suor barrejat amb olor de cafè. Estava afamada i va començar a envoltar-lo. L’Adrià, que fullejava el diari va fer un gest distret amb la mà com si saludés algú. Atent a les notícies que llegia, distretament la va espantar unes quantes vegades més. Aleshores va fer atenció, ja n’estava fart! Se la va mirar, era sobre la taula, desafiant, i tot d’una va intentar esclafar-la amb el diari. Va fallar. Molest i empipat enrotllà el diari i va començar a empaitar-la per l’oficina, colpejant mobles, parets, làmpades, vidres... la mosca sabia que la sortida era allà, però topava un cop i un altre amb aquella paret transparent. Tampoc podia entendre l’actitud d’aquell humà ni perquè la empaitava amb aquell rotlle de paper gegant. L’Adrià, emprenyat perquè no la podia matar va canviar el diari per l’arxiu dels pressupostos, va calcular la distancia i la velocitat i amb un cop sever i estrepitós va estampar-lo contra la finestra amb tanta embranzida que el vidre es va trencar, i l’arxiu i l’home van travessar la finestra per caure set pisos avall. Aleshores la mosca va poder sortir. Però l’Adrià tampoc va tornar mai més al barri.
Aparentment podria semblar que el propietari del immoble ho tenia fàcil, i per fi, podria enderrocar l’edifici, però els dos vellets del primer primera li amargarien la existència.



4 comentaris:

  1. Regalat? Avui dia ningú regala res, no serà que te l'has guanyat??
    Felicitats !!

    ResponSuprimeix
  2. Ben guanyat com diu el Ricard.
    Ja saps que aquest conte es un dels meus preferits.
    Enhorabona i ho sento, però no puc fer-te cap crítica per millorar el que és perfecte.

    ResponSuprimeix
  3. Un regal va ser tenir-te a tu i als altres participants al concurs i poder gaudir de les vostres històries. Això sí va ser un regal.
    Perquè ho sàpigues, escrius molt bé i expliques unes històries molt guapes.

    Francesc

    ResponSuprimeix
  4. Hola Ma Rosa,
    He volgut donar una volta pel teu bloc i veure el què m'havia perdut fins ara. Primer de tot, felicitats per aquest premi que has rebut. Veig, que del tot merescut.
    Ja fa un temps, havia estat una lectora compulsiva i fins i tot havia fet algun curset de narrativa creativa amb la escriptora Gloria Gómez de la Tia i Vidal , però últimament amb això del bloc, sol llegeixo receptes de cuina :). Salutacions i fins la propera.

    ResponSuprimeix