La vida quotidiana és el viatge que menys apreciem.
Des del gener teníem pensat anar a la platja per Setmana Santa, però aquests últims dies el meteoròleg no ha parat de pronosticar que plouria. La família gemegava pel mal temps. Només jo, en silenci, me’n alegrava. La pluja, la millor companya per viatjar.
Sense ruta fixada em vaig dirigir cap a Madrid. Sola. Sabia que les seves “Mones” són diferents a les nostres, per això me’n vaig emportar una, ben a prop, per anar pessigant des del seient.
El que més m’importava era viure el viatge, barrejar-me amb la gent, observar els carrers i els paisatges; deixar-me envoltar per l’ambient, trepitjar la pluja, els carrerons poc turístics i gaudir plenament de tot el que m’anés trobant, parant el temps just per menjar i dormir. Quatre dies de festa que no pensava malgastar mirant la televisió, jaient al sofà, netejant ni planxant.
Vaig arribar a Madrid el divendres a la tarda. Plovia, em vaig trobar la ciutat grisosa i quasi deserta, fosca com una novel·la narrada en la postguerra civil espanyola. Vaig aparcar “en un barri marginal, on uns nens havien desaparegut en ser testimonis de l’assassinat d’un home. El comissari encarregat del cas havia rebut ordres d’interrompre la investigació. Seixanta anys després, el detectiu torna a capbussar-se en el temps per aclarir que va passar amb els nens que mai van ser trobats. Un thriller intens, de trama absorbent, diàlegs fluids i personatges inoblidables que porta per títol: “ La Niebla Herida” escrit per Joaquín M. Barrero.
Quatre dies viatjant per 531 pàgines de prosa planera i entenedora, riques descripcions i generositat d’adjectius.