QUATRE DIES PASSATS PER AIGUA

La vida quotidiana és el viatge que menys apreciem.

Des del gener teníem pensat anar a la platja per Setmana Santa, però aquests últims dies el meteoròleg no ha parat de pronosticar que plouria. La família gemegava pel mal temps. Només jo, en silenci, me’n alegrava. La pluja, la millor companya per viatjar.

Sense ruta fixada em vaig dirigir cap a Madrid. Sola. Sabia que les seves “Mones” són diferents a les nostres, per això me’n vaig emportar una, ben a prop, per anar pessigant des del seient.

El que més m’importava era viure el viatge, barrejar-me amb la gent, observar els carrers i els paisatges; deixar-me envoltar per l’ambient, trepitjar la pluja, els carrerons poc turístics i gaudir plenament de tot el que m’anés  trobant, parant el temps just per menjar i dormir. Quatre dies de festa que no pensava malgastar mirant la televisió, jaient al sofà, netejant ni planxant.

Vaig arribar a Madrid el divendres a la tarda. Plovia, em vaig trobar la ciutat grisosa i quasi deserta, fosca com una novel·la narrada en la postguerra civil espanyola. Vaig aparcar “en un barri marginal, on uns nens havien desaparegut en ser testimonis de l’assassinat d’un home. El comissari encarregat del cas havia rebut ordres d’interrompre la investigació. Seixanta anys després, el detectiu torna a capbussar-se en el temps per aclarir que va passar amb els nens que mai van ser trobats. Un thriller intens, de trama absorbent, diàlegs fluids i personatges inoblidables que porta per títol: “ La Niebla Herida” escrit per Joaquín M. Barrero.

Quatre dies viatjant per 531 pàgines de prosa planera i entenedora, riques descripcions i generositat d’adjectius. 

Interrupció

La felicitat no és aconseguir el que desitges, és desitjar el que tens.

Ella obre la porta de casa i sent la televisió al final del passadís, deixa les claus al rebedor i abans que pugui girar-se la seva esquena  és abraçada fortament. La bossa cau pesadament a terra, ell li fa fer mitja volta, li aixeca els canells amb força i la recolza contra la paret. La besa amb la urgència de qui fa estona que espera, la llengua li recorre el paladar i les dents. Ella també amb força baixa les mans fins a la cintura d’ell, delicadament li besa els ulls, el nas i la cara. Molt suaument llisca la galta contra la seva, amb el nas li frega el coll i puja petonejant-li tota la cara, li llepa ara una orella, ara l’altra i li besa els llavis, pausadament, sense pressa. Ella en sap una enciclopèdia, de besar, i ell que ho sap es deixa fer, ho desitja, mai sap amb què el sorprendrà i aquella passió continguda l’excita encara més. Ara els llavis es premen mútuament, les llengües s’entrellacen i són una sola boca. Ella li posa els braços a les espatlles, els dits li acaronen la nuca i li pentinen els cabells per acabar amb la cara entre les mans. Amb un fil de llengua li recorre els llavis, primer les comissures, després el superior i va fent rotllana fins trobar un alè calent i humit. L’un a l’altre s’han descordat les camises, ell li posa la mà al pit, ella li baixa la cremallera dels pantalons...

De sobte senten que l’ascensor s’atura al replà, la clau al pany... el fill adolescent arriba. La porta més propera és la de la cuina. Hi entren. A corre-cuita i amb poca traça es corden camises i els pantalons...

    - Hola! Que us passa? Feu una cara rara...

Benvinguda Primavera

     Ja sé que és un tòpic, que la primavera agrada a molta gent i han brollat rius de tinta sobre aquesta estació. Només tinc una coneguda a qui li encanta l’hivern. A mi no, no m’agrada el fred, i la boira ni de pensament. Els dies curts i anar arrupida, sempre amb els peus gelats, ho detesto. Només penso en anar cap a casa i gaudir de la calefacció. I com que és fosc tan d’hora, a mitja tarda ja no tinc ganes de fer res. La tardor està bé. Els canvis de colors, el vent suau, algun plugim, l’ambient net...

 Diumenge vaig veure les primeres orenetes al meu poble. Vaig quedar-me palplantada a contemplar com molt  escandalosament arranjaven el niu de l'any passat, fet malbé mentre eren fora. Primer arriba la primavera astronòmica, però fins que no les veig a elles no dono la primavera per arribada.

I és que com la primavera no hi ha res. M’agrada la llum, la llum potent del sol que intensifica els colors, el verd clorofil·la dels camps de cereals, dels arbres, les floretes dels ametllers, les aromes del romaní i del timó. Ja m’he posat les esportives i he pujat a l’ermita dues vegades aquesta setmana, el paisatge és exuberant. Algun núvol contat per trencar el blavíssim del cel. Les muntanyes al fons encara estan una mica enfarinades i les valls i l’altiplà, per fi, han canviat el marró pel verd.

Quan acabat l’estiu canvien l’hora i escurcen la tarda, em costa adaptar-me al nou horari, però ara al març sóc feliç. Aquesta simple hora afegida al pas de pardal que camina des de Nadal, es converteix en tota una tarda.

 Com ja he dit és la meva estació preferida, he de gaudir-la molt, abans no arribi l’estiu. M’atabala la calor, se m’inflen les cames i els peus i no sé on amagar-me. Encara que em dutxi, als cinc minuts l’efecte ja ha passat. A casa els hi agrada la platja, a mi cada vegada menys, m’emprenya la sorra calenta i enganxosa, el sol implacable i l’aire condicionat.

Què voleu que us digui, com la primavera no hi ha res. És temps de treure’s l’abric, fer passejades, posar flors al balcó, baixar les gandules i la taula de les golfes, llegir, fer-hi un pa amb tomàquet amb una cerveseta, un cigarret i observar les orenetes volar.