M’agrada escriure, m’agrada, m’agrada perquè sí. No he fet mai un diari, però escric des que me’n recordo. Primer els poemes sense rima a les amigues, les inacabables cartes al novio fent la “mili”, la experiència de ser mare: aquell sentiment més gran que jo mateixa esclatava sobre un paper.
Passada l’època de color de rosa explicar en silenci les angoixes, els patiments, les frustracions, els desenganys i les sotragades, només per teràpia. Em semblava que un cop escrites les tristeses no m’engolien.
La passió per la lectura me la va encomanar el meu avi, el primer amic i fantàstic cangur. Em llegia novel·letes de l’oest que duia a la butxaca de la camisa i a mi m’agradava tant! No només llegia, feia els gestos dels que es barallaven i el so del “bang” de les pistoles i tot ell tan llarg com era queia ferit a terra.
Més tard sent lectora sentia una profunda admiració pels autors que llegia i encara ara penso: Com m’agradaria saber escriure així!
Intento imitar als escriptors que m’agraden, aquella paraula, aquella frase curiosa o tan quotidiana, però tan ben posada. Porto a la bossa una petita llibreta i apunto qualsevol cosa que em sembla bonica o pot servir-me per algun text. M’he sorprès més d’una vegada pensant com si escrivís, m’encanto amb un núvol o una pedra i fàcilment els hi poso vida pròpia.
Avui mateix ajudo a la meva amiga en aquest terrat que intento netejar de fulles seques, també podria ser d’una dona que va matar al marit per cobrar l’assegurança i fer-se rica. Fins i tot podria ser meu, amb la casa i el bosc que l’envolta, heretat d’un oncle que no sabia que tenia...
Renoi! Aquest vent arremolinat m’escampa les fulles que he anat amuntegant i les molt juganeres no es deixen arreplegar! Em fa llàstima ficar-les en una bossa de plàstic i llençar-les a les escombraries. S’ho passen tant bé saltironant, ballant i fent rotllanes, que les deixo estar perquè juguin amb el vent.
